 |
| XAVIER TRIAS, un alcalde sota mínims |
Governar no és fàcil saps ? Amb aquest sentència resumia una coneguda el que sembla ser la màxima del primer any de govern de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Barcelona.
Més de tres dècades de governs d'esquerres van ensenyar la ciutadania a conviure, -amb els rigors i dificultats que comporta tota gran obra-, en una ciutat en constant transformació on cada racó de la ciutat veia créixer equipaments municipals, espais verds i zones d'esbarjo, places públiques, elements urbanístics varis, edificacions i habitatges, i tota una amplitud d'espais i indrets que han fet de Barcelona exemple de ciutat moderna i propera.
No crec ser l'únic ciutadà de Barcelona que, un any després, anyora un model de ciutat en constant creixement, preocupat per l'accesibilitat, l'amabilitat urbana i la recerca d'una homogeneitat de serveis entre barris, propi d'una administració progressista.
Un any de govern conservador evidencien el que molts temiem, la paràlisi total i absoluta de la ciutat. Alguns elements evidencien aquesta situació:
* s'inverteix la tendència de construcció d'habitatge, del públic al privat.
* la projecció de nova obra pública és inexistent
* el desconcert és evident amb plantejaments urbanístics que apareixen i desapareixen màgicament
La inèrcia d'aquest primer any de mandat no és més que la consecució de bona part dels projectes que finalitzaben al darrer període del mandat de Jordi Hereu, i on la projecció de noves idees, de nous plantejaments de futur per la ciutat, o brillen per la seva absència o bé caldrà esperar al futur del PAM, la perfecte excusa municipal per donar gairabé explicacions quan es pregunta per qualsevol intervenció local.
El rumb de Xavier Trias al front del consistori sembla defugir la presa decisions a fi d'evitar el desgastament accelerat, i intentar que la ciutadania prenguem consciència de la crisi i ens tornem en ànimes no exigents amb l'administració.
Un equip de govern debilitat des de la seva composició per uns resultats molt ajustats. Un soci de govern i oposició, -el PP juga quan convé a tots els pals possibles-, que sustenta les polítiques més ràncies que aplica l'alcalde. Una manca de projecte total i absoluta que viu amb l'esperança del suport polític al PAM que pot oferir el PSC i que garanteixi una fi de mandat tranquil. Tres elements que no fan més que evidenciar la feblesa i manca d'objectius de l'actual govern.
La crisi no pot justificar, en qualsevol cas, que l'unica política aplicable es basi en reduïr despesa pública a cop de retallades sobre els serveis públics més fonamentals, disminuint les atribucions salarials del funcionariat o incrementant la càrrega impositiva de forma homogènia a tota la població. Les polítiques de creixement i inversió com a font de dinamització de l'economia i de creació de noves oportunitats laborals han de neixer de la pressió popular sobre els gestors polítics.
