Igualtat efectiva, un repte |
¿Que ens fa ser
homes? ¿Qui o com delimita els canons establerts per definir la masculinitat
ideal? ¿Sóc menys home si em rebelo contra una imposició social amb la que no
em trobo a gust?
El primer que cal
assenyalar és la dificultat que la majoria d’homes tenim per veure’ns reflexats
en un determinat model d’home igualitari, -concenciat i socialment compromés
amb uns valors i una causa-, la igualtat efectiva, a diferència de les dones que poden trobar
referències de feministes en tots els àmbits de la societat, de pensadores,
creadores, o polítiques, a artistes,
escriptores o professionals lliberals.
La discussió
entorn a la recerca de noves masculinitats és encara massa propera en el temps
com per trobar aquests models exemplars amb els que educar futures generacions.
Així i tot, som un bon grapat d’homes que de manera individual o col·lectiva,
hem comprés el missatge que la lluita per la igualtat efectiva ens necessita
amb un paper protagonista, actiu i ferm, conjuntament amb les dones.
No existeix però
un sol patró de masculinitat a idealitzar i agafar com a exemple, la identitat
masculina no és única ni tancada, i s’expressa de formes diverses segons l’edat,
la condició sexual, la classe social, l’origen o la pertenença ètnica.
Una nova visió
social és necessària per assolir la plena igualtat i consecuentment la
llibertat personal i col·lectiva, trencant les limitacions, les normes i els
símbols que socialment tenim imposats dones i homes, que ens permeten viure amb
privilegis els uns, i sofrir les discriminacions les altres. Aquesta és doncs
la frontera a abatre, la del sentit obligat a pertanyer a un sexe i tot el que
aquest implica.
Com diu el
psicòleg argentí Jorge Corsi, “si no tenim en consideració el gènere de les
persones implicades i les normes socials que des dels diversos entorns que afecten
les persones prescriuen i proscriuen el que els homes, com a sers masculins i
les dones en quan a sers femenins, han de sentir i fer”.
Conciliació real a la llar, un objectiu |
Aquesta nova i
necessària visió, -una perspectiva masculina de gènere-, ha de significar una
decidida aposta per desdramatitzar els rols i erradircar progressivament les
normes socials que erigeixen el pilar dels valors de la masculinitat
tradicional i, alhora, una forma de questionar un sistema hegemònic que ens mostra un prototip d’home lligat per les
seves mateixes limitacions de varó-fort-poderòs i sense sentiments.
Els homes
igualitaris questionem doncs aquest model tradicional de masculinitat i
considerem els privilegis del nostre sexe com la font del conflicte i el mur
que obstaculitza el progrés i la transformació d’aquest model, en d’altres
models més variats i diversos on acomodar-nos tots.
La renuncia
voluntaria masculina, indispensable per avançar en la plena igualtat, és
quelcom difícil sense voluntat social i col·lectiva equiparable als
plantejaments ja clàssics d’ajuda econòmica dels paisos desenvolupats en cedir
part del seu PIB al desenvolupament dels paisos en vies de desenvolupament, una
quimera per uns, una necessitat innegociable per d’altres…
I és que molt
important que, de forma progresiva, els homes ens sumem als diversos moviments
que tenen entre els seus objectius, la consecució de la igualtat efectiva al
nostre entorn, bé sigui des d’espais contra la violència vers les dones,
moviments i associacions d’homes igualitaris o des de posicionaments, articles
i maneres d’entendre la vida com la que hom defensa, al servei d’una nova
perspectiva feminista de la política, la vida associativa o la defensa dels interessos
ciutadans; el profeminisme o l’anti-sexisme, com cadascun es senti més còmode
identificant-se.