CARRETERO ja ha vislumbrat el seu horitzó personal en forma de partit polític. No erapossible que el seu ego personal, l'ambició desmurada i l'odi anti-socialista, no acabés amb la creació d'un anomenat partit polític.
Esmentar que aquestes seran les primeres i darreres paraule que escriure sobre aquest fosc personatge que ens ha donat la política catalana, per diversos motius, però especialment per la manca absoluta de credibilitat, respecte i interès que em desperta un indivdú que considera la presidència del FC Barcelona el càrrec més important de Catalunya. Hom es preguntà si pensava el mateix quant presidia el barça un destacat membre de l'òrbita del Partit Popular com Joan Gaspar?
I ara toca aconseguir consolidar un projecte que segons el seu ideari, culminara amb la consecució d'un Estat Català. I ara em pregunto si tan poc rellevància té per aquest individu i el seu sèquit, que fan escollint CARRETER (aquest cognom és més adhient a un ultra-nacionalista català com ell, el de debò és massa castellà), per a lluitar per la Generalitat de Catalunya ?
Ara nomès quedar esperar per a veure quan reproduiran l'exercici de democràcia interna ideal i de regeneració del mon polític a semblança de l'altre experiment polític català, aquells ciutadans exemple de manual de com han d'ésser els partits polítics que, a l'hora de la veritat, han demostrat que l'ambició personal no té preu i pel camí poden caure fins els més lleials acolits.
I és que el líder de Ciuatands, Albert Ribera, el sant patró català Carreter, o l'ambiciosa i pretenciosa Rosa Diaz, busquen en política un lloc on fer possible les seves revenges personals, on explotar un ego personal sense límits sense respecte als il·lusos que en creuen amb cega fe.
El temps dona o treu la raó. El temps jutge els actes. Les aventures polítques sense forma, fons ni programa no tenen futur. I és que CARRETER només es capaç de projectar;
* Fòbia anti-socialista
* Imatge d'esclat separatista sene idees
* Sed de revenge contra la direcció actual d'ERC.
